sábado, 13 de junio de 2009
1er dia de treball
Avui hem creat el blog, i també em escollit el tema que treballarem a partir d'ara"L'aparell respiratori". Hem escollit aquest tema per poder fer disseccions al laboratori i no fer un treball tant bibliogràfic.A partir d'ara ens centrarem a buscar informació i raonarem les possibles entrades del treball de recerca.
viernes, 12 de junio de 2009
2on dia
Avui hem anat a l'aula d'informàtica i hem buscat informació bàsica, com la funció que realitza aquest aparell, intercanvia els gasos O2 i extreu CO2, del animal amb el seu medi.
Ens ha cridat l'atenció els pulmons dels fumadors, tant actius com passius, sabeu què un fumador passiu té més risc de contraurà una malaltia pulmonar que un actiu?
Cal saber que sempre es recomana una dieta saludable i variada, en aquest cas destaquen les pomes, les cebes... que ens garanteixen una cuida millor del nostre sistema respiratori. També buscant i buscant... hem trobat una pàgina que tracta del tractament del càncer de pulmó, és interessant!!!
Per cert aquí teniu la imatge d'un pulmó d'una persona fumadora i una altra de no fumadora.
Tipus de respiració d'un ésser viu
Aquesta classe ens hem dedicat a buscar informació de la respiració dels diferents éssers vius. Tenim des de la respiració pulmonar fins a la cel·lular, que pot realitzar un dels organismes més senzills, com són els protozous.
Podem diferenciar els següents tipus de respiració:
- Respiració cel·lular, que realitzen organismes senzills com protozous (unicel·lular), hidrides i meduses (pluricel·lular) aquests respira'n per la membrana cel·lular. Aquest respiració es divideix en dos tipus en la que s'utilitza O2 , s'anomena aeròbica i en la que no se'n utilitza, l'anaeròbica.
- Respiració cutània, com els cucs.
- Respiració traqueal, els insectes que bomberdeixen aire directament als teixits corporals per mitja d'un conjunt de tubs, tràquees.
-Respiració branqueal, la dels peixos. Aquests introdueixen aigua per la boca i el seu organisme capta l'oxigen i allibera diòxid de carboni.
- Respiració pulmonar, podem distingir el sistema de conducció els tubs que condueixen l'aire i el sistema d'intercanvi que es realitza als alvèols pulmonars que intercanvien l'O2 amb l'organisme.
Els amfibis són un exemple d'animals que durant les etapes de la seva vida realitzen dos tipus de respiració: la branquial ( els capgrossos ) i la pulmonar ( les granotes ).
Podem diferenciar els següents tipus de respiració:
- Respiració cel·lular, que realitzen organismes senzills com protozous (unicel·lular), hidrides i meduses (pluricel·lular) aquests respira'n per la membrana cel·lular. Aquest respiració es divideix en dos tipus en la que s'utilitza O2 , s'anomena aeròbica i en la que no se'n utilitza, l'anaeròbica.
- Respiració cutània, com els cucs.
- Respiració traqueal, els insectes que bomberdeixen aire directament als teixits corporals per mitja d'un conjunt de tubs, tràquees.
-Respiració branqueal, la dels peixos. Aquests introdueixen aigua per la boca i el seu organisme capta l'oxigen i allibera diòxid de carboni.
- Respiració pulmonar, podem distingir el sistema de conducció els tubs que condueixen l'aire i el sistema d'intercanvi que es realitza als alvèols pulmonars que intercanvien l'O2 amb l'organisme.
Els amfibis són un exemple d'animals que durant les etapes de la seva vida realitzen dos tipus de respiració: la branquial ( els capgrossos ) i la pulmonar ( les granotes ).
Dissecció d'una sardina!!!
Avui hem començat per cercar a Internet informació sobre la dissecció d'una sardina. Ens interessa per observar el seu sistema respiratori, el branquial.
Material: bisturí de mida adequat per el subjecte, pinzas finas per la bona manipulació, agulla enmangada, tisores de dissecció, guants de làtex, cubeta de dissecció.
Com diseccionem una sardina?
Aquest procés consisteix en :
1.- Introduïm a la cobeta de dissecció la sardina i l'observem detingudament per intentar reconèixer alguna de les seves parts de l'anatomia externa, amb l'ajut un bisturí la disseccionem (els talls no deuen ser profunds).
2.- Tallant l'opercle es pot observar els arcs branquials de la sardina. Seguidament fem un tall rectangular a un costat, comencem Tallant l'aleta pectoral. Des de l'aleta seguint una linea recta, fins l'altura de l'ano(situat davant de l'aleta anal).Realizta ara un tall vertical fins arribar a l'ano. Desprès tallem des de l'ano paral·lelament al primer tall fins arribar a l'altura de la base de l'aleta pectoral. Finalment realitzem un tall vertical.
3.- Un cop la tenim dis-seccionada podem observar el seu aparell digestiu, el podrem observar millor si la sardina és fresca, (en el nostre cas la sardina que vem disseccionar al laboratori no ho era, per tant no vam poder observar detingudament l'aparell digestiu, tot i que si ho vem poder fer amb el respiratori). Retirem els trossos de musculatura i les vísceres, intestins ...
4.- Observem l'aparell respiratori: gairebé tots els peixos presenten un opercle, que és una aleta de ós dura que cobreix i protegeix les brànquies. En la majoria de peixos, com la sardina l'opercle marca un límit entre el cap i el tronc.El opercle esta compost per quatre parts:
Tallant l'opercle es pot observar els arcs branquials de la sardina Avui hem començat per cercar a internet informació sobre la disecció d'una sardina.
Dissecció d'un pulmó animal
Material:
-Cubeta de dissecció
-Bisturí
-Pinces
-Safata
Procediment:
Per començar la dissecció d'un pulmó netejarem bé el conjunt visceral i observarem l'òrgan respiratori, identificant la tràquea , els bronquis i els lòbuls pulmonars, i el pulmó dret que és més petit degut a que se situa el cor just al costat.Tallarem l'esofag deixant una lamina i tocarem el teixit, després observarem la tràquea i ens fixarem que és un tub format per anells i en resulta una estructura solida.Seguidament arribarem fins a dos cavitats, els bronquis abans de disseccionar el pulmó podem inflar-lo o omplir-lo d'aigua per comprovar la seva capacitat.Disseccionament un pulmó amb les tisores, ens guiem per les cavitats, bronquis, bronquíols fins arribar als alvèols extreiem el cor seccionant les arteries i venes pulmonars, identifiquem l'exterior de les aurícules, ventriculars, arteries coronaries i venes cava superior e inferior i arteria aorta.
1.Localitzar els pulmons que estan situats al costat del cor
2. Amb l'ajuda del bisturí disseccionarem la carcassa cartilaginosa tallant la resta del tub, la faringe. La tràquea aporta informació funcional ja que mostra els anells semicirculars que permeten que la bola alimenticia la travessi sense dificultats.
3. Comprovarem la capacitat elàstica d'aquest òrgans. Amb l'ajuda d'una canula inflarem els pulmons, el seu volum pulmonar serà 2 o 3 vegades superior a la normalitat.
4. Seleccionarem un pulmó preferiblement el dret ja que és el pulmó més gran, degut que el seu homòleg, n'extraurem les vísceres i amb un tall transversal disseccionarem el bronqui i seguirem el seu recorregut fins arribar als bronquíols i als alvèols pulmonars.
5. També cal destacar el diafragma.
-Cubeta de dissecció
-Bisturí
-Pinces
-Safata
Procediment:
Per començar la dissecció d'un pulmó netejarem bé el conjunt visceral i observarem l'òrgan respiratori, identificant la tràquea , els bronquis i els lòbuls pulmonars, i el pulmó dret que és més petit degut a que se situa el cor just al costat.Tallarem l'esofag deixant una lamina i tocarem el teixit, després observarem la tràquea i ens fixarem que és un tub format per anells i en resulta una estructura solida.Seguidament arribarem fins a dos cavitats, els bronquis abans de disseccionar el pulmó podem inflar-lo o omplir-lo d'aigua per comprovar la seva capacitat.Disseccionament un pulmó amb les tisores, ens guiem per les cavitats, bronquis, bronquíols fins arribar als alvèols extreiem el cor seccionant les arteries i venes pulmonars, identifiquem l'exterior de les aurícules, ventriculars, arteries coronaries i venes cava superior e inferior i arteria aorta.
1.Localitzar els pulmons que estan situats al costat del cor
2. Amb l'ajuda del bisturí disseccionarem la carcassa cartilaginosa tallant la resta del tub, la faringe. La tràquea aporta informació funcional ja que mostra els anells semicirculars que permeten que la bola alimenticia la travessi sense dificultats.
3. Comprovarem la capacitat elàstica d'aquest òrgans. Amb l'ajuda d'una canula inflarem els pulmons, el seu volum pulmonar serà 2 o 3 vegades superior a la normalitat.
4. Seleccionarem un pulmó preferiblement el dret ja que és el pulmó més gran, degut que el seu homòleg, n'extraurem les vísceres i amb un tall transversal disseccionarem el bronqui i seguirem el seu recorregut fins arribar als bronquíols i als alvèols pulmonars.
5. També cal destacar el diafragma.
Evolució del sistema Respiratori
Característiques per facilitar la difusió
- Superfície humida(els gasos tenen que dissoldre's en un fluid quan surten i entren de les cèl·lules).
-Àrea suficientment gran per posar-se en contacte amb el medi (intercanvia gasos per difusió)
-Com a resultat de les activitats metabòlicas es genera CO2 i s'agota O2.
Intercanviant gasos amb estructura respiratòria senzilla:
- Superfície humida(els gasos tenen que dissoldre's en un fluid quan surten i entren de les cèl·lules).
-Àrea suficientment gran per posar-se en contacte amb el medi (intercanvia gasos per difusió)
-Com a resultat de les activitats metabòlicas es genera CO2 i s'agota O2.
Intercanviant gasos amb estructura respiratòria senzilla:
- Cucs Plans: cos petit i allargat, permet una major superfície per la difusió ( la majoria de les cèl·lules estan a prop de la pell humida) ex Cucs nematodes microscópics
- Cucs amb cos gros i llarg, demanda energetica son baixes, intercanvi de gasos mitjançant difusió , velocitat lenta ex: meduses ( celul·les llunyanes a la superficie de contacte requereixen poc oxigen.
- Esponges fan circular aigua dolça per canals que estroven dins al seu cos i aixi s'apropen a totes les seves celul·les.
- Cuc de Terra, gasos es difonen a través de la pell humida i es restribueixen pel tot el cos mitjançant un sistema circulatori eficaç, la sang en els capilars de la pell transporta oxigen i , mente la consentració que afavoreix la difusió de major oxigen. La forma allargada del cuc garantitza una gran superficie de la pell en relació amb el seu volumen i amb el metabolisme lent del cuc demana poc oxigen. Es important que la pell estigui humida com a organ per intercanviar els gasos, sinó a la llarga el cuc de terra es sofocarà.
Sistemes respiratoris evolucionats
Fluix massiu: Els fluids o gasos es mouen en masa atraves d'espais relativament grans, d'areas de major pressió a menor pressió. L'intercanvi de gasos en un sistema respiratori compren quatre etapes:
- L'aire o H2O amb O2 pasa per una superficie respiratoria per mitja del fluix massiu, normalment facilitat pels moviment resiratoris (musculars)
- L'O2 i el CO2 s'intercanvien mitjantçant la difusió atraves de membranes respiratories transporten l'O2 a l'interior dels capilars del sistema respiratori agafant o eliminant el CO2
- Els gasos transportats entre el sistema respiratoris i els teixits atraves del fluix massiu de sang, bombardejats per l'acció del cor
- Els gasos s'intercanvien els teixits i sistema respiratori per difusió. Els teixits, l'O2 es difon fora dels capilars i el CO2 a dins
Branqueas
Estructura respiratria de la majoria d'animals acuatics.
Musclus i amfibis: Branqueas numeroses i molt ramificades.
Salamandra: El tamany de les seves branques en determinen la disponibilitat d'O2 en el aigua, ja que aquest animals viuen en aigües estancades. Les seves branqueas tenen una quantitat de capilars per baix de la seva delicada membrana externa , això permet que la sang arribi aprop de la superficie on es produeix intercanvi de gasos.
Cranc: les branqueas estan protegides dintre del cos, cobertas per un exoesquelet rígid.
Peixos:les branqueas cobertas per una fulla protectora opercla, que impedeix que aquestes siguin mosegades per possibles depredadors .Els peixos crean una corrent continua sobre les seves branqueas quan bombardegen aigua dins de la boca i en fer-la sortir per les obertures operculars.Els grans nedadors com la tonyina i el tauró utilitzen aquest sistema de respiració per nedar mes ràpid, la boca oberta.
Fluix a contracorrent: les branqueas dels peixos contenen una xarxa complexa de vasos sanguinis incrementa l'intercanvi de gasos.Les branqueas no tenen utilitat fora de l'aigua ja que es colapsen i es sequen amb l'aigua.La selecció natural a produït tres tipus d'estructures respiratories terrestres: pulmons de llibre i traqueas amb els antropedas; pulmons en els vertebrats.
Evolució del Sistema Respiratori: respiració en els artrópodes
El exoesquelet dels artopodres terrestres ajuda a conservar l'aigua corporal,pero elimina la pell, superficial respiratoria.
Aracnits:contenen una serie de membranes amb forma de pagina de llibre dins d'una camera de l'exoesquelet, així pulmó de llibre.Ex: aranyes,escorpions...
Els insectes utilitzan les traqueas, un sistema de tubs molt ramificats que condueixen l'aire directament a les cel·lules corporals. Aquestes es subdivideixen i penetren en teixits corporals. Cada cel·lula corporal esta aprop d'un ducte traqueal que minimitza la distancia de difusió i es comunica amb l'exterior per espiracles, situats a cada costat de l'abdomen.
En alguns insectes grans, els moviments musculars de bombeig del abdomen aumenten els moviments de l'aire a trsvés de la tràquea.
Aracnits:contenen una serie de membranes amb forma de pagina de llibre dins d'una camera de l'exoesquelet, així pulmó de llibre.Ex: aranyes,escorpions...
Els insectes utilitzan les traqueas, un sistema de tubs molt ramificats que condueixen l'aire directament a les cel·lules corporals. Aquestes es subdivideixen i penetren en teixits corporals. Cada cel·lula corporal esta aprop d'un ducte traqueal que minimitza la distancia de difusió i es comunica amb l'exterior per espiracles, situats a cada costat de l'abdomen.
En alguns insectes grans, els moviments musculars de bombeig del abdomen aumenten els moviments de l'aire a trsvés de la tràquea.
Evolució del Sistema Respiratori: Pulmons en els vertebrats
Els pulmons que contenen una superficie respiratoria humida i delicada, la perdua d'aigua es poca i la pared corporal serveix perque s'estabilitzi.
Probablement el primer pulmo d'un vertebrat va apareixer en un peix d'aigua dolça. L'intercanvi en aquest pulmó va ajudar a que el peix sobrevisqui en aigues estancades, com ho fan alguns amfibis com la granota.
Rèptils: les seves escames disminueixen la perdua d'H2O a través de la pell i permeten que aquests sobrevisquin en medis secs, però les escames també disminueixen la difusió de gasos a través de la pell de manera que els pulmons estan millor desarrolllats que el dels amfibis.
Aus: respiren per mitja de pulmons, aquests han desarrollat adaptacions especials que li permeten realitzar un intercanvi gasos molt eficaç, el qual és necessari per mantenir altes les demandas energètiques. Els sacs aeris s'inflan durant la inal·lació emmagatzemant aire fresc. Aquest aire passa a través del pulmó durant l'exhala·lació, que li proporciona una quantitat d'aire fresc quan respira.
Probablement el primer pulmo d'un vertebrat va apareixer en un peix d'aigua dolça. L'intercanvi en aquest pulmó va ajudar a que el peix sobrevisqui en aigues estancades, com ho fan alguns amfibis com la granota.
Rèptils: les seves escames disminueixen la perdua d'H2O a través de la pell i permeten que aquests sobrevisquin en medis secs, però les escames també disminueixen la difusió de gasos a través de la pell de manera que els pulmons estan millor desarrolllats que el dels amfibis.
Aus: respiren per mitja de pulmons, aquests han desarrollat adaptacions especials que li permeten realitzar un intercanvi gasos molt eficaç, el qual és necessari per mantenir altes les demandas energètiques. Els sacs aeris s'inflan durant la inal·lació emmagatzemant aire fresc. Aquest aire passa a través del pulmó durant l'exhala·lació, que li proporciona una quantitat d'aire fresc quan respira.
El transport del O2 i el CO2
La sang s'enllaça amb la hemoglobina, cada molecula d'aquesta pot enllaçar-se a quatre molecules d'O2 (vuit àtoms d'O2). Quan s'elimina l' oxigen de les solucions del plasma, l'hemoglobina conserva un gradient elevat d'O2, gracies a aquesta la nostre sang tranporta aprox. 70 vegades oxigen. A mida que l'hemoglobina s'enllaça amb l'O2, aquesta sofreix una modificació al seu color, la sang sense oxigenat el seu color es obscur i la sang oxigenada el seu color es el de cirera.
L'hemoglobina que s'enllaça amb el CO2 no pot transportar O2.
Les victimes d'asfixia els llavis se'ls posen de color blau, ja que l'hemoglobina no té O2, i per CO2 se'ls posen de color vermell.
TRANSPORT CO2
El CO2 reacciona amb el H2O.
CO2 més H2O= HCO3 ( ió bicarbonat. És transportat en plasma sanguini ).
Per expulsar el CO2 a l'exterior.
En aquesta acció el 20 % del CO2 torna als pulmons enllesat a l'hemoglobina. La resta es transportat dissolt en el plasma, HCO3 i l'enllaç de CO2 l'hemoglobina disminueix la concentració de CO2 i aquest flueix de les cel·lules corporals a la sang.
L'hemoglobina que s'enllaça amb el CO2 no pot transportar O2.
Les victimes d'asfixia els llavis se'ls posen de color blau, ja que l'hemoglobina no té O2, i per CO2 se'ls posen de color vermell.
TRANSPORT CO2
El CO2 reacciona amb el H2O.
CO2 més H2O= HCO3 ( ió bicarbonat. És transportat en plasma sanguini ).
Per expulsar el CO2 a l'exterior.
En aquesta acció el 20 % del CO2 torna als pulmons enllesat a l'hemoglobina. La resta es transportat dissolt en el plasma, HCO3 i l'enllaç de CO2 l'hemoglobina disminueix la concentració de CO2 i aquest flueix de les cel·lules corporals a la sang.
AIRE QUE S'INHALA DE MANERA ACTIVA I EXHALA DE MANERA INACTIVA.
Inhalació: S'introdueix activament aire als pulmons.
Exhalació: Expulsa pasivament aire dels pulmons.
L'O2 transportat mitjançant el fluix massiu. Es mou per difussió per les parets capilars i es transporta a la circulació, novament. La difussió porta O2 a totes les cel·lules.
INHALACIÓ
La cavitat toracica s'expandeix. El diafragma es contrau i els musculs intercostals és contrauen ( Si es punciona el torax i penetra aire entre les pleures i el pulmó, aquest es colapsa ).
Exhalació: Expulsa pasivament aire dels pulmons.
L'O2 transportat mitjançant el fluix massiu. Es mou per difussió per les parets capilars i es transporta a la circulació, novament. La difussió porta O2 a totes les cel·lules.
INHALACIÓ
La cavitat toracica s'expandeix. El diafragma es contrau i els musculs intercostals és contrauen ( Si es punciona el torax i penetra aire entre les pleures i el pulmó, aquest es colapsa ).
EXHALACIÓ
És produeix quan els musculs que produeixen la respiració, es relaxen. El diafragma es curva cap adalt i les costelles cap abaix i ens dins, així abliga a l'aire de sortir dels pulmons. Els pulmons contenen aire que permet als alveols a no colapsar-se.
Una respiració normal introdueix 500ml aproximadament d'aire; només 350ml arriben als alveols i fan l'intercanvi gaseos.
Freqüencia respiratoria que es controla al centree del encefal.
La respiració es duu a terme inconscientment, de manera rítmica i automática.
Els musculs s'activen per si mateixos, cada contracció es estimulada per impulsos nerviosos, que s'origina al centre respiratori- es localitza al bulb raquidic per dalt de la medula espinal.
Les neurones en el centre respiratori generen series continuades d'impulsar que ocasionen contracció i relaxacció dels musculs.
Sistema Respiratori Humà
El sistema respiratori dels éssers humans pot dividir-se en dues parts: la part conductora i la part d'intercanvi gaseòs.
baixa. La sang que prové dels pulmons oxigenada, torna al cor on es bombardejada als teixits corporals, que disposen de poc oxigen i accès de CO2, per tant aquest es difon a la sang.
- Part conductora: consta d'una serie de conductes que porten l'aire fins la part de l'intercanvi gases, en la qual el gas s'intercanvia amb la sang en petits sacs presents en els pulmons.
Transport de l'aire fins els pulmons: l'aire entra pel nas o la boca, passa per la faringe i arriba a la laringe ( l'opertura de la laringe està custodiada per l'epiglotis, una fulla sostinguda per cartílag).
Durant la respiració normal, la epiglotis s'inclina fins a dalt, que permet que l'aire flueixi lliurament dintre de la laringe. Durant la deglució l'epiglotis s'inclina fins a baix i cobreix la laringe, fent que les substàncies vagin fins a l'esòfag. Dins de la laringe estan les cordes vocals, les contraccions musculars de les quals poden ocasionar que aquestes obstrueixin parcialment la laringe, de manera que l'aire espirat faci que vibrin i així produeixen els tons de veu. Aquests varien al comprimir-se les cordes i a l'articular les paraules sempre amb l'ajut de la llengua i els llavis. L'aire inhalat passa de la laringe a la tràquea, tub flexible les parets del qual estan reforçades amb bandes semicirculars del cartílag. Dins el tòrax la tràquea es divideix en dues, branques que es diuen bronquis. Dins els pulmons els bronquis es divideixen en més branques, els bronquiols. Aquests condueixen finalment als alvèols, petits sacs aeris (de 0,2 mm de diàmetre), on es duu a terme l'intercanvi de gasos, cada pulmo conté aprox. de 1,5 a 2,5 milions d'alvèols. L'aire es calenta i s'humiteja. La pols i la majoria dels bacteris són atrapats en el moc segregat pel la cel·lula que limita les vies de pas, que es transporta a la laringe mitjançant l'acció dels cilis que es troben en les cel·lules que delimiten els bronquiols, els bronquis i la tràquea. Quan arriba el moc a la faringe es degluit o expulsat. El tabaquisme interfereix en el procès de neteja en paralitzar els cilis.
- Part d'intercanvi gaseòs aquest es produeix en els alvèols, les seves parets de 75 m2 aprox. proporciona una gran superfície per la difusió. Els alvèols s'uneixen al final de cada bronquiol com un ram de raïm. Les parets alveolars i el capilars contenen una sola cèl·lula, això permet que la sang circuli a prop de l'aire. Les cèl·lules pulmonars estan humides per tant els gasos es dilueixen i es difonen a través de les membranes alveolars i capilars.
baixa. La sang que prové dels pulmons oxigenada, torna al cor on es bombardejada als teixits corporals, que disposen de poc oxigen i accès de CO2, per tant aquest es difon a la sang.
Malalties pulmonars
Una enfermetat pumonar no permet un bon funcionametnt respiratori. Existeixen tres tipus d'enfermetats:
- Enfermetats de les vies respiratòries: afectan els conductes respiratoris que porten oxigen i altres gassos cap a fora dels pulmons. Les causes d'aquesta malaltia consisteixen en l'estretament o obstrucció de les vies respiratòries que provoquen malaties com asma, enfisema i bronquis crònica.Enfermetats dels teixits pulmonars.
- Enfermetats del teixit pulmonar: afectan l'estructura del teixit pulmonar. La cicatrització o inflamació del teixit provoca que els pulmons no es poguin expandir totalment, que tinguin menys capacitat pulmonar per agafar oxigen i esçxtreure dioxid de carboninar: Exemples: la fibrosis pulmonari.
- Enfermetats de la circulació pulmonar aquestes enfermetats afecten als vasos sanguinis en els pulmons. Són causats per la coagulació, cicatrització o inflamació dels vasos. Aquestes enfermetats afecten la capacitat dels pulmons per captar oxígen i lliberar dioxid de carboni i igualment poden afectar la funció cardíaca.
Asma
L'asma és una malaltia inflamatòria de l'aparell respiratori que provoca dificultat en la respiració.
Aquesta malatia es defineix com a inflamació crònica de les vies aèries en la qual ocupen un paper destacat certes cèl·lules i mediadors. Aquest procés s'associa a una hiperresposta dels bronquis que produeïx episodis de sibilàncies (xiulets), dispnea (sensació de falta de respiració), opressió toràcica i tos, particularment durant la nit o matinada. Aquests episodis s'associen generalment amb un major o menor grau d'obstrucció al flux aeri sovint reversible de forma espontània o amb tractament.
Es desconeixen els components d'aquesta malatia crònica, la inflamació que produeix, ja que moltes cèl·lules inflamatories poden estar implicades en els seus afectas.
Las vies aerees més fines dismunueixen ocasional i reversiblement de volum per contraure la musculatura llisa o per eixamplement. de la seva mucosa a l'inflamar-se i produïr mucositat, exposición a un medi ambient inadequat (fred, humit o al·lergit), el exercici o esforç en pacients hiper-reactius, o el estrés emocional.
En els nens els desencadenats més freqüents són enfermetats comunes com el refredat.
Símptomes
Aquesta malatia es defineix com a inflamació crònica de les vies aèries en la qual ocupen un paper destacat certes cèl·lules i mediadors. Aquest procés s'associa a una hiperresposta dels bronquis que produeïx episodis de sibilàncies (xiulets), dispnea (sensació de falta de respiració), opressió toràcica i tos, particularment durant la nit o matinada. Aquests episodis s'associen generalment amb un major o menor grau d'obstrucció al flux aeri sovint reversible de forma espontània o amb tractament.
Es desconeixen els components d'aquesta malatia crònica, la inflamació que produeix, ja que moltes cèl·lules inflamatories poden estar implicades en els seus afectas.
Las vies aerees més fines dismunueixen ocasional i reversiblement de volum per contraure la musculatura llisa o per eixamplement. de la seva mucosa a l'inflamar-se i produïr mucositat, exposición a un medi ambient inadequat (fred, humit o al·lergit), el exercici o esforç en pacients hiper-reactius, o el estrés emocional.
En els nens els desencadenats més freqüents són enfermetats comunes com el refredat.
Símptomes
- Tos
- Xiulets al pit
- Secrecions
- Fatiga
- Xiulets al pit
- Secrecions
- Fatiga
Diagnòstic
El diagnòstic de l'asma comença amb una avaluació del quadre clínic, la història familiar i antecedents de risc o crisi anteriors.
La majoria dels casos d'asma estan associats a alèrgies. L'examen físic en general revela les sibilancias que caracteritzen a l'asma. És important avaluar si el pacient ja va rebre algun tractament abans de la consulta mèdica, així com els esdeveniments desencadenants de la crisi.
L'examen físic és vital, de vegades no dóna temps examinar amb detall, però es perceben les característiques de les sibilancias. Aquesta angoixa i falta d'aire pot indicar una crisi severa que requereixi un tractament immediat. Les dimensions del tòrax en pacients asmàtics crònics varien en comparació amb nens no asmàtics, n'es característic l'aplanament costal.
Hi ha diversos exàmens que ajuden al diagnòstic de l'asma, com les proves de funció pulmonar, les proves d'al lèrgia, els exàmens de sang i les radiografies del pit.
El diagnòstic de l'asma comença amb una avaluació del quadre clínic, la història familiar i antecedents de risc o crisi anteriors.
La majoria dels casos d'asma estan associats a alèrgies. L'examen físic en general revela les sibilancias que caracteritzen a l'asma. És important avaluar si el pacient ja va rebre algun tractament abans de la consulta mèdica, així com els esdeveniments desencadenants de la crisi.
L'examen físic és vital, de vegades no dóna temps examinar amb detall, però es perceben les característiques de les sibilancias. Aquesta angoixa i falta d'aire pot indicar una crisi severa que requereixi un tractament immediat. Les dimensions del tòrax en pacients asmàtics crònics varien en comparació amb nens no asmàtics, n'es característic l'aplanament costal.
Hi ha diversos exàmens que ajuden al diagnòstic de l'asma, com les proves de funció pulmonar, les proves d'al lèrgia, els exàmens de sang i les radiografies del pit.
El Tabaquisme
Fumar tabac provoca un gran impacte contra la nostra salud a la respiració humana. Tal com diuen alguns paquets del tabac "Fumar Perjudica la teva salud " o altres " Fumar pot matar".
Els cigarrets contenen moltes substàncies nucives com la nicotin amb alquitrà, el monoxid de carboni i el cianur.
Els cigarrets contenen moltes substàncies nucives com la nicotin amb alquitrà, el monoxid de carboni i el cianur.
Conforma s'inhala el fum del tabac per el nas, la traquea i els bronquiols, substancies toxiques com la nicotina i el dioxid de sofre ( SO2 ) paralitza els cilis ( organuls que tenen com a funció, filtrar partícules de pols i altres substancies perjudicials, per evitar que entrin a les vies respiratories ).
Un sol cigarret pot inactivar aquests organuls, que són uns pèls que tenim a les fosses nasals, durant una hora.
La part visible del fum del cigarret consta de milers de millions de particules microscopicas de carboni. Adheridas aquestes particules es troben substancies toxiques, de les quals algunes són cancerigenes ( ocasionen càncer ).
Amb els cilis fora de funcionament s'introdueixen a les vies respiratories i s'enganxen a les parets, partícules perjudicials, com la pols. Els fumadors tenen major risc de contraure càncer.
El fum dels cigarrets també impedeix el bon funcionament dels leucocits o globuls blanc ( s'encarregen de la funció immunitaria de l'organisme ).
Constantment els fumadors els hi entren bactèries, pols i partícules de fum als pulmons. La irritació del fum del tabac, la producció de moc s'incrementa, mètoda per capturar partícules extranyes. Aquest moc s'acumula i obstrueix les víes respiratories. El fumador coma conseqüencia tos, d'això se'n diu " la tos del fumador ". Aquest moc s'acumula al pas dels anys com més fuma, o segueix fumant la persona, fins que el pulmó es negre, i té més possibilitats per contraure un càncer.
La bronquitis crònica i enfisema maten aproximadament 85.000 persones cada any als Estats Units d'America i el tabaquisme és el principal factor que contribueix a que es presenti cada una d'aquestes enfermetats. La bronquitis crònica és una infecció pulmonar persistent caracteritzada per tos, edema del tracta respiratori, augment en la producció de moc i disminució en el nombre dels cilis. L'enfisema es presenta quan les substàncies tòxiques en el fum del cigarret, ocasionen que el cos produeixi substàncies que disminuexin l'elesticitat i augmenta la fragilitat del teixit pulmonar. La respiració del pasients amb enfisema es realitza amb major dificultat i empitjora fins la mort.
El CO, present en concentracions elevades en el fum del cigarret, s'uneix als eritrocits ( globuls vermells ) en lloc de l'oxigen. Això disminueix la capacitat de transportar O2 a la sang, i per tant augmenta el treball que el cor té que realitzar.
Un 70% és més probable que els fumadors morin d'una enfermetat cardíaca, en comparació amb els no fumadors. El CO del fum del cigarret també pot contribüir a que es generin problemes en les dones embarassades que fumen, amb un augment en la freqüència d'aborts.
Diversos estudis han concluït que els nens amb mares que fumen, tenen més possibilitat que tinguin bronquitis i pneumonia i/o que la seva capacitat pulmonar disminueixi.
Els pacients que padeixen angina de pit es probable que presentin dolor toràcic després de permaneixer sentats en una àrea plena de fum dels cigarrets.
L'Oficina per la Protecció Ambiental calcula que ser fumador passiu és responsable de 3.000 morts de no fumadors cada any, i ha classificat el fum del tabac que es troba en el ambient com un cancerigen humà.
Hi ha una esperança per a les persones que deixen de fumar abans de que s'hagi presentat danys pulmonars irreversibles. La cicatrització es presenta de manera immediata després de deixar de fumar i les probabilitats de presentar un infart miocardi o un càncer de pulmó disminueixen gradualment.
Enfermetat pulmonar obstructiva crònica (EPOC)
La EPOC és una enfermetat pulmonar que altera la respiració normal, degut a que el fluxe d'aire que entra i surt de les vies està parcialment obstruit, aquesta malaltia pot ser mortal. És una malaltia incurable i no se'n pot retrocedir el seu procès. Aquesta malatia inclueix dos enfemetat la bronquitis crònica i l'enfisema.
Aquesta malaltia és prevenible i tratable, amb afectació sistémica extrapulmonar que pot contribuir a la gravetat en alguns pacients. El component pulmonar es caracteritza per una limitació al flux d'aire (respiratori) que pot o no ser completament reversible. La limitació al flux d'aire (respiratori) és en general progressiva i s'associa amb una resposta inflamatoria pulmonar anòmala a partícules o gasos tòxics.
Sintomas:
Aquesta malatia inclueix dos enfemetats la bronquitis crònica i l'enfisema:
Aquesta malaltia és prevenible i tratable, amb afectació sistémica extrapulmonar que pot contribuir a la gravetat en alguns pacients. El component pulmonar es caracteritza per una limitació al flux d'aire (respiratori) que pot o no ser completament reversible. La limitació al flux d'aire (respiratori) és en general progressiva i s'associa amb una resposta inflamatoria pulmonar anòmala a partícules o gasos tòxics.
Sintomas:
Aquesta malatia inclueix dos enfemetats la bronquitis crònica i l'enfisema:
- La bronquitis crònica, produeix que el teixit que recobreix els bronquis es posa vermel, s'infla i s'emplena de moc, aquest bloqueja els bronquis i dificulta la respiració.
- L'enfisema els alveols estan irritats, s'endureixen i no poden retenir suficient aire. Això dificulta el transport del oxigen en al sang i extreu el CO2 fora de la sang.
Diagnostic:
Actualment afecte als dos sexes, en els països d'ingresos elevats.
Afecta a 210millions de persones i el 2005 en van morir 3 millions de persones.Els casos de malaltia crònica es tracten a més dels beta 2 agonistas amb esteroides inhalats com la Beclometasona; a més s'usa el Bromur de ipratropio.
La freqüència del sistema respiratori es controla en el centre respiratori del encèfal
La respiració és una funció que es porta inconscientment, de manera rítmica i automàtica. A diferencia del cor, els musculs utilitzats per la respiració no s'activen per si mateixos. Cada contracció es estimulada per impulsos provinents de les cel·lules nervioses. Aquests impulsos s'originen al centre respiratori, que es localitza al bulb raquidic, per sobre de la mèdula espinal. Les neurones en el centre respiratori generen impulsos, els quals ocasionen la contracció i la relaxació dels musculs respiratoris.
El centre respiratori rep informació i la compleix les necessitatsdel cos. El bulb raquidi conté neurones receptores que regulen la concentració de biòxid de carboni.
Una concentració elevada de CO2 per un increment en l'activitat de les cèl·lules, es pot traduir en la necessitat de més oxigen i per tant un increment en la freqüencia i profuncitat de la respairació.
Els receptors són molt sensibles, un augment de 0.3% CO2 pot duplicar la freqüència respiratòria.
La freqüència respiratòria és meys sensible en la concentració d'O2 degut a que la respiració normal proporciona un excès d'oxigen. Si les concentracions saguineas d'oxigen disminueixen, els receptors en la aorta i artèries caòtiques estimulen el centre respiratori.
Per exemple, una activitat com correr, un increment en la freqüència precedeix a qualsevol canvi en les concentracions de gassos saguinis. Quan els centres encefalics superiors activan els músculs durant l'exercici extrem, simultaneamnet estimula el centre respiratori per augmentar la freqüènica respiratòria.
Mecànica de la respiració
Els impulsus rítmics que provenen de encèfal estimulen el diafragma per contraures ( emputxant cap a baix) i als músculs que envolten les costelles per contraures cap a dalt i enfora. Com a resultat obtenim un increment en el tamany de la cavitat toràcica, que fa que el aire entri precipitadament. La relaxació d'aquests músculs permet que el diafragma desendeixi i les costelles tornin al seu lloc, que oblida l'aire a sortir dels pulmons.
El centre respiratori rep informació i la compleix les necessitatsdel cos. El bulb raquidi conté neurones receptores que regulen la concentració de biòxid de carboni.
Una concentració elevada de CO2 per un increment en l'activitat de les cèl·lules, es pot traduir en la necessitat de més oxigen i per tant un increment en la freqüencia i profuncitat de la respairació.
Els receptors són molt sensibles, un augment de 0.3% CO2 pot duplicar la freqüència respiratòria.
La freqüència respiratòria és meys sensible en la concentració d'O2 degut a que la respiració normal proporciona un excès d'oxigen. Si les concentracions saguineas d'oxigen disminueixen, els receptors en la aorta i artèries caòtiques estimulen el centre respiratori.
Per exemple, una activitat com correr, un increment en la freqüència precedeix a qualsevol canvi en les concentracions de gassos saguinis. Quan els centres encefalics superiors activan els músculs durant l'exercici extrem, simultaneamnet estimula el centre respiratori per augmentar la freqüènica respiratòria.
Mecànica de la respiració
Els impulsus rítmics que provenen de encèfal estimulen el diafragma per contraures ( emputxant cap a baix) i als músculs que envolten les costelles per contraures cap a dalt i enfora. Com a resultat obtenim un increment en el tamany de la cavitat toràcica, que fa que el aire entri precipitadament. La relaxació d'aquests músculs permet que el diafragma desendeixi i les costelles tornin al seu lloc, que oblida l'aire a sortir dels pulmons.
Pneumònia
La pneumònia és un trastorn inflamatori d'un o dels dos pulmons produida per un agent infecciós. Es classifica en bacterianas i no bacterians, les quals poden ser causades per Pot ser bacteris, virus i fongs. En l'edat infantil són més freqüents les viriques, mentre que en l'edat adulta es produeixen amb més freqüència les bacterianas.
La gravetat de la malatia depent del factor causant de l'enfermetat, com l'edat i l'estat de salut del malalt. La pnemònia pot arribar a ser mortal.
Consisteix en la inflamació dels bronquis fins i dels sacs alveolars dels pulmons a conseqüència d'una infecció viral o bacteriana, noramalment s'orgeix per una complicació d'altres malalties pulmonars que no van ser ateses al seu dia.
Causes
- La bacteria més comuna que causa pneumònia en els adults és Streptococcus pneumoniae (neumococo).
Els factors de risc per a pneumònia en menors d'edat són: pes baix al néixer, cardiopaties, malformacions congènites, presència de tumors, desnutrició, infecció pel virus d'immunodeficiència humana, baix nivell socio-econòmic, exposició al fum del tabac, reflux gastroesofàgic (reflux del contingut estomacal a l'esòfag per incompetència de l'esfínter esofàgic), fibrosi quística, seqüeles neurológiques i antecedent d'hipòxia perinatal (persona que al moment del naixement sofreix asfíxia com complicació del part). Els factors de risc en adults són: tabaquisme, alcoholisme, diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica (malaltia en què hi ha perduda dels alvèols pulmonars com conseqüència del consum de cigarrets i exposició al fum de llenya principalment), , lesions per trauma, lesions en la pell (els bacteris que provoquen abscessos en la pell poden viatjar per la sang i establir-se en els pulmons, provocant la malaltia), alteracions de la consciència (per la falta de reflexos protectors com la tos, es pot aspirar el contingut de l'estómac als pulmons), trastorns de la deglució, fibrosis quística, malalties cròniques i immunosupressió.
Símptomes
Generalment, és precedida per una malaltia com la grip o el catarro comú, amb febre prolonga. La freqüència respiratòria augmenta més en els nadons, a mida que el pacient és adult, disminueix. Es produeix un enfonsament o retracció de les costelles amb la respiració que es pot observar fàcilment amb el pit descobert. Les fosses nasals s'obren i es tanquen com un aleteig ràpid amb la respiració. Les persones afectades de pneumònia sovint tenen tos que pot produir una expectoració, febre alta que pot estar acompanyada de calfreds. També és freqüent un dolor toràcic (augmenta amb la respiració profunda i amb la tos). També poden tenir hemoptisi (expectoració de sang per la boca durant episodis de tos) i dispnea. Sol acompanyar de compromís de l'estat general (Anorèxia, Astènia i Adinamia). A l'examen físic general és probable trobar taquicàrdia, taquipnea i baixa pressió arterial.
El pacient infantil té la pell freda, tos intensament, sembla decaigut, a penes pot plorar i pot tenir convulsions, es posa morat quan tos, no vol menjar, a penes reacciona als estímuls. El quadre és similar en el pacient adult. En adults sobre 65 anys és probable una manifestació simptomàtica moltíssim més subtil que la trobada a persones joves.
Diagnòstic
La gravetat de la malatia depent del factor causant de l'enfermetat, com l'edat i l'estat de salut del malalt. La pnemònia pot arribar a ser mortal.
Consisteix en la inflamació dels bronquis fins i dels sacs alveolars dels pulmons a conseqüència d'una infecció viral o bacteriana, noramalment s'orgeix per una complicació d'altres malalties pulmonars que no van ser ateses al seu dia.
Causes
- La bacteria més comuna que causa pneumònia en els adults és Streptococcus pneumoniae (neumococo).
Els factors de risc per a pneumònia en menors d'edat són: pes baix al néixer, cardiopaties, malformacions congènites, presència de tumors, desnutrició, infecció pel virus d'immunodeficiència humana, baix nivell socio-econòmic, exposició al fum del tabac, reflux gastroesofàgic (reflux del contingut estomacal a l'esòfag per incompetència de l'esfínter esofàgic), fibrosi quística, seqüeles neurológiques i antecedent d'hipòxia perinatal (persona que al moment del naixement sofreix asfíxia com complicació del part). Els factors de risc en adults són: tabaquisme, alcoholisme, diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica (malaltia en què hi ha perduda dels alvèols pulmonars com conseqüència del consum de cigarrets i exposició al fum de llenya principalment), , lesions per trauma, lesions en la pell (els bacteris que provoquen abscessos en la pell poden viatjar per la sang i establir-se en els pulmons, provocant la malaltia), alteracions de la consciència (per la falta de reflexos protectors com la tos, es pot aspirar el contingut de l'estómac als pulmons), trastorns de la deglució, fibrosis quística, malalties cròniques i immunosupressió.
Símptomes
Generalment, és precedida per una malaltia com la grip o el catarro comú, amb febre prolonga. La freqüència respiratòria augmenta més en els nadons, a mida que el pacient és adult, disminueix. Es produeix un enfonsament o retracció de les costelles amb la respiració que es pot observar fàcilment amb el pit descobert. Les fosses nasals s'obren i es tanquen com un aleteig ràpid amb la respiració. Les persones afectades de pneumònia sovint tenen tos que pot produir una expectoració, febre alta que pot estar acompanyada de calfreds. També és freqüent un dolor toràcic (augmenta amb la respiració profunda i amb la tos). També poden tenir hemoptisi (expectoració de sang per la boca durant episodis de tos) i dispnea. Sol acompanyar de compromís de l'estat general (Anorèxia, Astènia i Adinamia). A l'examen físic general és probable trobar taquicàrdia, taquipnea i baixa pressió arterial.
El pacient infantil té la pell freda, tos intensament, sembla decaigut, a penes pot plorar i pot tenir convulsions, es posa morat quan tos, no vol menjar, a penes reacciona als estímuls. El quadre és similar en el pacient adult. En adults sobre 65 anys és probable una manifestació simptomàtica moltíssim més subtil que la trobada a persones joves.
Diagnòstic
En la pneumònia s'utilitzen els següents diagnòstics: la Rxde tòrax, una analítica sanguínia i uns cultius microbiològics.
En persones afectades d'altres malalties (com la SIDA o Emfisema) que desenvolupen pneumònia, la Rx de tòrax pot ser difícil d'interpretar. Un TAC o altres test són sovint necessaris en aquests pacients.
Tractament
Si la causa és bacteriana, el metge tractarà de curar la infecció amb antibiòtics. Si la causa és viral, els antibiòtics no seran efectius, però, algunes vegades, el metge pot utilitzar medicaments antivirals. Pot ser difícil distingir entre pneumònia bacteriana i viral.
Els pacients amb pneumònia lleu que per altra banda estiguin sans generalment es tracten amb antibiòtics.
Moltes persones poden rebre tractament a la llar amb antibiòtics orals. Si la persona pateix una malaltia crònica, té símptomes severs o baixos nivells d'oxigen, probablement requerirà hospitalització per subministrar-li antibiòtics i oxigen. Els nadons i els ancians són les persones que amb més freqüència ingressen als hospitals per al tractament de pneumònia.
Prevenció
- Rentar-se les mans freqüentment, especialment després de mocar nas, anar al lavabo, canviar bolquers i abans de menjar o preparar aliments.
- No fumar
- Utilitzar una màscara al netejar àrees amb molt floridura o fongs.
- Respirar profundament
En persones afectades d'altres malalties (com la SIDA o Emfisema) que desenvolupen pneumònia, la Rx de tòrax pot ser difícil d'interpretar. Un TAC o altres test són sovint necessaris en aquests pacients.
Tractament
Si la causa és bacteriana, el metge tractarà de curar la infecció amb antibiòtics. Si la causa és viral, els antibiòtics no seran efectius, però, algunes vegades, el metge pot utilitzar medicaments antivirals. Pot ser difícil distingir entre pneumònia bacteriana i viral.
Els pacients amb pneumònia lleu que per altra banda estiguin sans generalment es tracten amb antibiòtics.
Moltes persones poden rebre tractament a la llar amb antibiòtics orals. Si la persona pateix una malaltia crònica, té símptomes severs o baixos nivells d'oxigen, probablement requerirà hospitalització per subministrar-li antibiòtics i oxigen. Els nadons i els ancians són les persones que amb més freqüència ingressen als hospitals per al tractament de pneumònia.
Prevenció
- Rentar-se les mans freqüentment, especialment després de mocar nas, anar al lavabo, canviar bolquers i abans de menjar o preparar aliments.
- No fumar
- Utilitzar una màscara al netejar àrees amb molt floridura o fongs.
- Respirar profundament
Càncer Pulmonar
El càncer pulmonar és la malaltia resultant del creixement anormal de cèl·lules en el teixit pulmonar. Provinent de cèl·lules epitelials, aquest creixement generalment maligne, pot derivar en metàstasi i infiltració a altres teixits del cos.
Causes:
Les principals causes del càncer de pulmó, així com del càncer en general, inclouen carcinógenos tals com el fum del cigarret, radiació ionizante i infeccions virals. L'exposició a aquests agents causa canvis acumulatius sobre el ADN de l'epiteli que revesteix els bronquis del pulmó. A mesura que hi ha dany més extens, es desenvolupa un càncer.
Tabac:
La demostració d'una relació positiva entre el tabac i el càncer de pulmó està bé establerta, fins al punt que gairebé es considera més que un factor de risc un factor causal.
La patogenia és la següent: el fum del tabac arriba als alvèols i allí els components hidrosolubles són absorbits per la mucosa, no sent absorbibles els liposolubles (brea o quitrà) que contenen els hidrocarburs aromáticos policíclicos, els quals són cancerígenos en animals.
La brea és fagocitada pels macròfags alveolares i eliminada amb els mateixos en l'esputo, però no tots els macròfags alveolares es van a eliminar en l'esputo, molts d'ells en el seu recorregut cap a la glotis es trenquen deixant la brea lliure. Aquesta es va a dipositar en la confluència dels bronquis, sobretot en els més superiors i perifèrics, produint la irritació dels mateixos. La brea irrita la mucosa i destruïx la superfície de l'epiteli respiratori obligant a la membrana basal a augmentar la seva capacitat proliferativa.
Símptomes
Els símptomes més freqüents solen ser dificultat respiratòria, tos incloent tos sanguinolenta i pèrdua de pes,així com també dolor torácico, ronquera i hinchazón en coll i cara.
Diagnóstic
1-Sospita clínica per la sintomatología (és inespecífica i subjectiva), sobretot en la població de risc que la componen fumadors barons de més de 45 anys.
2-Localització amb radiologia de tórax i altres proves complementàries.
3-Conèixer el tipus histológico del tumor ja que confirma el diagnòstic.
4-Determinar l'estadi del càncer de pulmó. Aquesta juntament amb les característiques histológicas del tumor són els dos objectius fonamentals de totes les exploracions diagnòstiques.
5-Valorar l'estat general del pacient. Decidir el tractament manejant les característiques anteriors.
Tractament:
Les opcions de tractament per al càncer de pulmó són:
-Cirugía
-Radioteràpia
-Quimioteràpia.
Soles o combinades, depenent del estat del càncer, el tipus cel·lular del càncer.
És molt important que es realitzin totes les probes diagnosticades necessaries per determinar l'estat del càncer.
Segons les característiques generals del pacient:-Edat: S'estableix en persones entre 75-80 anys.-Enfermetat cardiovascular: Arritmies, hipertensió aguda, infart de miocardi, insuficiencia cardíaca, accident cerebrovascular agut.-Enfermetat greu no controlable: Insuficiencia renal en hemodiàlisis ( mètode per eliminar de la sang residus ), diabetes evolucionada.-Malnutrició.
Prevenció:
El tabac és el principal factor de risc iquasi és pot dir factor casual, si la població abandonès l'habit de fumar tabac, la incidència del càncer de pulmó disminuiria més d'un 85%.
Causes:
Les principals causes del càncer de pulmó, així com del càncer en general, inclouen carcinógenos tals com el fum del cigarret, radiació ionizante i infeccions virals. L'exposició a aquests agents causa canvis acumulatius sobre el ADN de l'epiteli que revesteix els bronquis del pulmó. A mesura que hi ha dany més extens, es desenvolupa un càncer.
Tabac:
La demostració d'una relació positiva entre el tabac i el càncer de pulmó està bé establerta, fins al punt que gairebé es considera més que un factor de risc un factor causal.
La patogenia és la següent: el fum del tabac arriba als alvèols i allí els components hidrosolubles són absorbits per la mucosa, no sent absorbibles els liposolubles (brea o quitrà) que contenen els hidrocarburs aromáticos policíclicos, els quals són cancerígenos en animals.
La brea és fagocitada pels macròfags alveolares i eliminada amb els mateixos en l'esputo, però no tots els macròfags alveolares es van a eliminar en l'esputo, molts d'ells en el seu recorregut cap a la glotis es trenquen deixant la brea lliure. Aquesta es va a dipositar en la confluència dels bronquis, sobretot en els més superiors i perifèrics, produint la irritació dels mateixos. La brea irrita la mucosa i destruïx la superfície de l'epiteli respiratori obligant a la membrana basal a augmentar la seva capacitat proliferativa.
Símptomes
Els símptomes més freqüents solen ser dificultat respiratòria, tos incloent tos sanguinolenta i pèrdua de pes,així com també dolor torácico, ronquera i hinchazón en coll i cara.
Diagnóstic
1-Sospita clínica per la sintomatología (és inespecífica i subjectiva), sobretot en la població de risc que la componen fumadors barons de més de 45 anys.
2-Localització amb radiologia de tórax i altres proves complementàries.
3-Conèixer el tipus histológico del tumor ja que confirma el diagnòstic.
4-Determinar l'estadi del càncer de pulmó. Aquesta juntament amb les característiques histológicas del tumor són els dos objectius fonamentals de totes les exploracions diagnòstiques.
5-Valorar l'estat general del pacient. Decidir el tractament manejant les característiques anteriors.
Tractament:
Les opcions de tractament per al càncer de pulmó són:
-Cirugía
-Radioteràpia
-Quimioteràpia.
Soles o combinades, depenent del estat del càncer, el tipus cel·lular del càncer.
És molt important que es realitzin totes les probes diagnosticades necessaries per determinar l'estat del càncer.
Segons les característiques generals del pacient:-Edat: S'estableix en persones entre 75-80 anys.-Enfermetat cardiovascular: Arritmies, hipertensió aguda, infart de miocardi, insuficiencia cardíaca, accident cerebrovascular agut.-Enfermetat greu no controlable: Insuficiencia renal en hemodiàlisis ( mètode per eliminar de la sang residus ), diabetes evolucionada.-Malnutrició.
Prevenció:
El tabac és el principal factor de risc iquasi és pot dir factor casual, si la població abandonès l'habit de fumar tabac, la incidència del càncer de pulmó disminuiria més d'un 85%.
El emfisema pulmonar
L'emfisema és un estat de dilatació dels alveols acompanyat d'atròfia dels elements elàstics i perdua d'elasticitat pulmonar. L'òrgan queda permanentment relaxat per la dilatació o la destrucció de les parets alveolars i no es retrau bé, quan arriba al final de la inspiració, quedant aire atrapat.
Quan l'emfisema està més avançada es presenten quistes d'aire on abans es trobava teixit pumonar normal. L'aire queda atrapat en els pulmons degut a la falta de teixit, el qual produeix que disminueixi l'oxigenació.
La antitripsina és una substància que es troba naturalment als pulmons i pot protegir contra aquesta malatia, les persone amb deficiencia d'aquest asubstància tenen més riscos. La antritipsina protegeix els teixits de les proteasa (enzims) i l'elastasa, enzims que s'encarguen de la degradació de les fibres elàstiques, es presenten principalment en les cèl·lules inflamatòries.
L'elastasa contribueix a la degradació de les parets alveolars alterant la seva estructura, mentres que la antitripsin protegeix la parte alveolar i manté la tensió arterial. El fumador crònic l'elastasa queda beneficiada i la antitripsina afectada, per tant les parets alveolars queden destruides.
Epidemiologia
Aquesta enfermetat es manifesta entre els 55 i 65 anys d'edat i més en els homes que en les dones.
Les persones efectades són les fumadores i/o professionals que treballen a l'intemperie (peons, paletes...) i/o respiren pols (miners, picapedrers, panaders...).
Un 60% dels afectats quan arriba a la consulta ja porten cinc anys amb tos i disnea.
Com es produeix
El mecanisme, per el qual es produeix l'atrapament d'aire en els alvèols, provocant la distenció progressiva i la ruptura de les següents maneres:
L'esforç dels músculs inspiratoris provocarà un colapse en els petits brònquis.
Tipus d'emfisema pulmonar:
Es produeixen en la respiració, amb la presència dO2, que tot i ser indispensable per la ida dels èssers vius, produeixen aquestes molècules reactives, que produeixen efectes nocious per la salut,ja que poden alterar els gens, les proteïnes, els lípisds i les grases. Els radicals lliures poden produïr una alteració de genètica sobre les cèl·lules, mutuacions, formant càl·lules cancerígenes. També provocan que disminueixi el nombre de formació mitocondris,el qual provoca l'envelliment.
Causes de la formació de radicals lliures: contaminació ambiental, tabaquisme, dietas ricas en grasses, exposició escesiva a la radiació sola, ingesta d'olis vegetals i estrés.
Causes
L'emfisema pulmonar és un procès inflamatori que estreta de las vies respiratòries. El fum del tabac i altres irritants potencien la resposta inflamatòria. La major part de la inflamció es forma als bronquiols i en el parénquima pulmonar.
Símptomes
Els símptomes de l'emfisema pulmonar és la pèrdua d'elasticitat pulmonar, la destrucció de les estructures que suporten els alvèols i la destrucció dels capilars, els quals subministren sang als alvèols. Tot això produeix un colapse de les vies que porten a una obstrucció respiratòria i una retenció d'aire en els pulmons, com a resultat obtenim síntomes de disnea.
També trobem altres síntomes de tos crònica, sibilàncies (sons quen mostren que una persona pateix una malatia respiratòria, les sibilants és freqüent trobar-les en conductes respiratoris petits, que es troben al fons del tòrax. També es poden presentar en conductes respiraoris grans i en persones que presenten un cert problema en les cordes vocals.
Diagnòstic
L'emfisema s'estudia amb l'espirometria, que inclou la mesura dels volums estàtics pulmonars (capacitat vital, volum de reserva inspiratori i capacitat inspiratori) i l'estudi de la capacitat de difusió pulmonar. Altres eines diagnòstiques inclouen la radiografia de tòrax, la tomografia axial computada i la gasometria arterial.
Tractament
El tractament més important i efectiu és la suspensió del consum de tabac. Només el fet de deixar de fumar pot aturar el procés de la malaltia, una vegada que aquest hagi començat. Els medicaments utilitzats per millorar la respiració són: els broncodilatadors, els diürètics i els corticosteroides. També es poden receptar antibiòtics quan es presenten infeccions respiratòries. A les persones que pateixen enfisema se'ls recomana fer aplicar les vacunes contra la grip i la pneumònia.
Es pot utilitzar oxigen de baix flux durant l'exercici, contínuament o en la nit. La rehabilitació pulmonar pot millorar la tolerància a l'exercici i la qualitat de vida a curt termini, mentre que el trasplantament de pulmó és una opció per a pacients amb malalties greus.
Una altra opció és la cirurgia de la reducció del pulmó. En aquest procediment, s'extirpa porcions danyades del pulmó, la qual cosa permet que les porcions normals del mateix, s'expandeixin encara més. Si l'operació té exit, les persones que s'han sotmès a aquesta cirurgia han informat que poden caminar distàncies majors i que la seva qualitat de vida ha millorat.
Quan l'emfisema està més avançada es presenten quistes d'aire on abans es trobava teixit pumonar normal. L'aire queda atrapat en els pulmons degut a la falta de teixit, el qual produeix que disminueixi l'oxigenació.
La antitripsina és una substància que es troba naturalment als pulmons i pot protegir contra aquesta malatia, les persone amb deficiencia d'aquest asubstància tenen més riscos. La antritipsina protegeix els teixits de les proteasa (enzims) i l'elastasa, enzims que s'encarguen de la degradació de les fibres elàstiques, es presenten principalment en les cèl·lules inflamatòries.
L'elastasa contribueix a la degradació de les parets alveolars alterant la seva estructura, mentres que la antitripsin protegeix la parte alveolar i manté la tensió arterial. El fumador crònic l'elastasa queda beneficiada i la antitripsina afectada, per tant les parets alveolars queden destruides.
Epidemiologia
Aquesta enfermetat es manifesta entre els 55 i 65 anys d'edat i més en els homes que en les dones.
Les persones efectades són les fumadores i/o professionals que treballen a l'intemperie (peons, paletes...) i/o respiren pols (miners, picapedrers, panaders...).
Un 60% dels afectats quan arriba a la consulta ja porten cinc anys amb tos i disnea.
Com es produeix
El mecanisme, per el qual es produeix l'atrapament d'aire en els alvèols, provocant la distenció progressiva i la ruptura de les següents maneres:
- Segons Lannes, per la vía branquial obstruida, la inspiració forta i activa, produeix que penetri aire fins els pulmons, on s'acumula de manera que l'experació dèbil i passiva, es incapaç d'expulsar-lo totalment. Aquesta acumulació progressiva crea un gradient tensional, cada vegada més fort, superada la capacitat de resistència elàstica de cada paret alveolar, aquesta finalment es trenca.
- Daymen es basava en estudis experimentals que demostraven que les forces expiratòries són superiors a les inspiratòries. Considerant que la obstrucció bronquial pot augmentar la força expiratòria, i aquesta, la pressió intraalveolar, que pot arribar a ser extrema. Gran part d'aquesta pressió es perd per la fricció provocada per la resistència que es troba a la sortida de l'aire que es procura expirar, aquesta força contrària provoca que la pressió endobronquial caigui bruscament i les parets bronquials es colàpsin, degut a la hiperinflamació dels alvèols.
- Mc Clean, per la seva part, es diu que l'obstrucció bronquial és completa. Es diu que durant la inspiració, els poros de Cohn, es dilaten i permeten l'entrada d'aire. En la inpiració, els poros disminueixen de tamany i dificulten el pas de l'aire que queda atrapat als alvèols.
L'esforç dels músculs inspiratoris provocarà un colapse en els petits brònquis.
Tipus d'emfisema pulmonar:
- L'emfisema hereditari: Les infeccions produeixen inflamacions d'antígens (anticossos), així s'allibera les poteasas i aquestes tenen que ser neutralitzades per antitripsina, deficència de alfa-1 antitripsina per defecte genètic, el qual es fa insuficient per protegir el teixit conectiu del pulmó dels efectes negatius de les poteasas.
- L'emfisema EPOC: Si l'acumulació de proteasa és excesiva, la antitrippsina no pot neutralitzar-la, això causa enfisema. L'inhalació de fum de tabac, desencadena elsmacrófogs, cèl·lules del sistema inmunitari i radicals lliures.
Es produeixen en la respiració, amb la presència dO2, que tot i ser indispensable per la ida dels èssers vius, produeixen aquestes molècules reactives, que produeixen efectes nocious per la salut,ja que poden alterar els gens, les proteïnes, els lípisds i les grases. Els radicals lliures poden produïr una alteració de genètica sobre les cèl·lules, mutuacions, formant càl·lules cancerígenes. També provocan que disminueixi el nombre de formació mitocondris,el qual provoca l'envelliment.
Causes de la formació de radicals lliures: contaminació ambiental, tabaquisme, dietas ricas en grasses, exposició escesiva a la radiació sola, ingesta d'olis vegetals i estrés.
Causes
L'emfisema pulmonar és un procès inflamatori que estreta de las vies respiratòries. El fum del tabac i altres irritants potencien la resposta inflamatòria. La major part de la inflamció es forma als bronquiols i en el parénquima pulmonar.
Símptomes
Els símptomes de l'emfisema pulmonar és la pèrdua d'elasticitat pulmonar, la destrucció de les estructures que suporten els alvèols i la destrucció dels capilars, els quals subministren sang als alvèols. Tot això produeix un colapse de les vies que porten a una obstrucció respiratòria i una retenció d'aire en els pulmons, com a resultat obtenim síntomes de disnea.
També trobem altres síntomes de tos crònica, sibilàncies (sons quen mostren que una persona pateix una malatia respiratòria, les sibilants és freqüent trobar-les en conductes respiratoris petits, que es troben al fons del tòrax. També es poden presentar en conductes respiraoris grans i en persones que presenten un cert problema en les cordes vocals.
Diagnòstic
L'emfisema s'estudia amb l'espirometria, que inclou la mesura dels volums estàtics pulmonars (capacitat vital, volum de reserva inspiratori i capacitat inspiratori) i l'estudi de la capacitat de difusió pulmonar. Altres eines diagnòstiques inclouen la radiografia de tòrax, la tomografia axial computada i la gasometria arterial.
Tractament
El tractament més important i efectiu és la suspensió del consum de tabac. Només el fet de deixar de fumar pot aturar el procés de la malaltia, una vegada que aquest hagi començat. Els medicaments utilitzats per millorar la respiració són: els broncodilatadors, els diürètics i els corticosteroides. També es poden receptar antibiòtics quan es presenten infeccions respiratòries. A les persones que pateixen enfisema se'ls recomana fer aplicar les vacunes contra la grip i la pneumònia.
Es pot utilitzar oxigen de baix flux durant l'exercici, contínuament o en la nit. La rehabilitació pulmonar pot millorar la tolerància a l'exercici i la qualitat de vida a curt termini, mentre que el trasplantament de pulmó és una opció per a pacients amb malalties greus.
Una altra opció és la cirurgia de la reducció del pulmó. En aquest procediment, s'extirpa porcions danyades del pulmó, la qual cosa permet que les porcions normals del mateix, s'expandeixin encara més. Si l'operació té exit, les persones que s'han sotmès a aquesta cirurgia han informat que poden caminar distàncies majors i que la seva qualitat de vida ha millorat.
Tuberculosis
La tuberculosis ( TB ) és una enfermetat infecciosa comuna i a vegades pot causar la mort, aquesta causada per micobacteris ( són família eubacteriana ). La tuberculosi ataca als pulmons, però també arriba a afectar al sistema nervios central. El 75% dels casos de tuberculosi son de TB pulmonar.
Els símptomes són, entre altres:
-mal al pit,
-una tos productiva i perllonga que sol durar més de tres setmanes.
El 25% restant la infecció es mou dels pulmons, causant altres tipus de TB, denominats tuberculosis extrapulmonar. Aquesta és és frequent a les perones amb immunosuprimides i infants joves.
Encara que la TB extrapulmonar no és contagiosa, pot coexistir amb la TB pulmonar, que sí que ho és.
La tuberculosi és diagnosticada identificant l'organisme causant en una mostra clínica, per exemple, amb una mostra de pus. Si això no serveix és pot fer un diagnòstic probable utiltzant una prova tuberculina.
El problema principal amb el diagnòstic és la dificultat de cultiva d'aquest organisme que, pot arribar a trigar uns tres mesos.
Actualment, una infecció es diagnosticada en una persona no immunitzada per mitjà d'una prova de la tuberculina.
Les persones immunitzades a la TB presenten una hipersensibilitat igual a la de les persones actualment immunitzades a la TB. Les proves de la tuberculina tenen el desavantatge que poden produir falsos negatius, especialment quan el pacient pateix de sarcoïdosi.
EL PROGRÈS
El progrès d'una infecció de TB es produeix quan els bacils de TB superen les defenses del sistema immuniari i comencen a multiplicar-se. En la tuberculosi primaria això passa poc després de la infecció. En la majoria de casos es produeix una infecció latent sense símptomes evidents.
Aquests bacils poden causar tuberculosi en un 2-23% d'aquest casos latents, sovint molts anys després de la infecció.
El risc de reactivació augmenta amb la immunosupressió, com la que causa la infecció amb VIH. En pacients que pateixen de M. tuberculosis i VIH alhora, el risc de reactivació augmenta a 10% per any.
Els pacients amb diabetis mellitus corren un major risc de contraure tuberculosi i responen pitjor al tractament, possiblement degut a una pitjor absorció dels medicaments.
L'ús de les drogues pot augmentar el risc de contraure tuberculosi.
Una infecció de TB recent o un historial de TB mal tractada; radiografies que indiquen una TB anterior, mostrans lesions i nòduls fibròtics també poden augmentar el risc de contraure de tuberculosi.
Alguns medicaments, com ara els medicaments contra l'artritis reumatoide que funcionen blocant el factor de necrosi tumoral (una citocina que causa inflamació), augmenten el risc d'activar una infecció latent degut a la importància d'aquesta citocina en la defensa immunitària contra la TB.
TRACTAMENT
El tractament de la tuberculosi utilitza antibiòtics per matar els bacteris.
En el tractament de la TB latent es sol utilitzar un sol antibiòtic, mentre que la malaltia activa es tracta millor amb combinacions de diversos antibiòtics.
Les persones que tenen infeccions latents són tractades per evitar que més endevant progressin a la malaltia activa.
Un pacient amb TB completament susceptible desenvolupa una resistència secundària (resistència adquirida) durant la teràpia de la TB degut a un tractament inadequat, perquè no es pren el règim prescrit de la manera apropiada, o perquè utilitza medicaments de baixa qualitat. La TB resistent als medicaments és un problema de la salut pública en molts països en desenvolupament.
PREVENCIÓ
La prevenció i el control de TB utilitza dos enfocaments. En el primer les persones amb TB i els seus contactes són idenificats i tractats. En el segon, els nens són vacunats per protegir-los de la TB. Per llàstima, no hi ha ninguna vacuna que ofereixi una protecció fiable als adults.
Els símptomes són, entre altres:
-mal al pit,
-una tos productiva i perllonga que sol durar més de tres setmanes.
El 25% restant la infecció es mou dels pulmons, causant altres tipus de TB, denominats tuberculosis extrapulmonar. Aquesta és és frequent a les perones amb immunosuprimides i infants joves.
Encara que la TB extrapulmonar no és contagiosa, pot coexistir amb la TB pulmonar, que sí que ho és.
La tuberculosi és diagnosticada identificant l'organisme causant en una mostra clínica, per exemple, amb una mostra de pus. Si això no serveix és pot fer un diagnòstic probable utiltzant una prova tuberculina.
El problema principal amb el diagnòstic és la dificultat de cultiva d'aquest organisme que, pot arribar a trigar uns tres mesos.
Actualment, una infecció es diagnosticada en una persona no immunitzada per mitjà d'una prova de la tuberculina.
Les persones immunitzades a la TB presenten una hipersensibilitat igual a la de les persones actualment immunitzades a la TB. Les proves de la tuberculina tenen el desavantatge que poden produir falsos negatius, especialment quan el pacient pateix de sarcoïdosi.
EL PROGRÈS
El progrès d'una infecció de TB es produeix quan els bacils de TB superen les defenses del sistema immuniari i comencen a multiplicar-se. En la tuberculosi primaria això passa poc després de la infecció. En la majoria de casos es produeix una infecció latent sense símptomes evidents.
Aquests bacils poden causar tuberculosi en un 2-23% d'aquest casos latents, sovint molts anys després de la infecció.
El risc de reactivació augmenta amb la immunosupressió, com la que causa la infecció amb VIH. En pacients que pateixen de M. tuberculosis i VIH alhora, el risc de reactivació augmenta a 10% per any.
Els pacients amb diabetis mellitus corren un major risc de contraure tuberculosi i responen pitjor al tractament, possiblement degut a una pitjor absorció dels medicaments.
L'ús de les drogues pot augmentar el risc de contraure tuberculosi.
Una infecció de TB recent o un historial de TB mal tractada; radiografies que indiquen una TB anterior, mostrans lesions i nòduls fibròtics també poden augmentar el risc de contraure de tuberculosi.
Alguns medicaments, com ara els medicaments contra l'artritis reumatoide que funcionen blocant el factor de necrosi tumoral (una citocina que causa inflamació), augmenten el risc d'activar una infecció latent degut a la importància d'aquesta citocina en la defensa immunitària contra la TB.
TRACTAMENT
El tractament de la tuberculosi utilitza antibiòtics per matar els bacteris.
En el tractament de la TB latent es sol utilitzar un sol antibiòtic, mentre que la malaltia activa es tracta millor amb combinacions de diversos antibiòtics.
Les persones que tenen infeccions latents són tractades per evitar que més endevant progressin a la malaltia activa.
Un pacient amb TB completament susceptible desenvolupa una resistència secundària (resistència adquirida) durant la teràpia de la TB degut a un tractament inadequat, perquè no es pren el règim prescrit de la manera apropiada, o perquè utilitza medicaments de baixa qualitat. La TB resistent als medicaments és un problema de la salut pública en molts països en desenvolupament.
PREVENCIÓ
La prevenció i el control de TB utilitza dos enfocaments. En el primer les persones amb TB i els seus contactes són idenificats i tractats. En el segon, els nens són vacunats per protegir-los de la TB. Per llàstima, no hi ha ninguna vacuna que ofereixi una protecció fiable als adults.
Fibrosis pulmonar
CAUSES
Aquesta enfermetat fa que els pulmons cicatritzin i es tornin rígits.
Aquesta rigidesa pot arribar a que cada vegada sigui més difícil respirar. A algunes persones, l'enfermetat empitjora ràpidament ( en cuestió de mesos a uns quants anys ), però hi han altres persones que experimenten poc empitjorament de l'enfermetat amb el pas del temps.
A les persones entre 50 i 70 anys és més frequent trobar-lis aquesta enfermetat.
SÍMPTOMES
Els símptomes més frequents són:
-Dolor toràcic ( ocasionalment ),
-Tos ( aquesta tos sol ser seca ),
-Disminució de la tolèrancia a l'activitat,
PROBES I EXÀMENS
El doctor farà un exàmen físic i farà preguntes de la història clínica. També preguntarà al pacient si es fumador.
Els pacients amb fibrosis pulmonars idiopàtica fan sorolls respiratoris que no són molt normals anomenats crepitacions. Els pacients amb l'enfermetat avançada poden presentar coloració blava a la pell ( cianosis ) als voltants de la boca o a les ungles, ja que tenen insuficiencia d'oxígen.
L'exàment dels dits dels peus i de les mans poden presentar una grandaria anormal dels robells dels dits.
Els exàmens que ajuden a diagnosticar la fibrosis pulmonar idiopàtica són:
-Radiografia del tòrax,
-Biopsia pulmonar,
-Exàmens per enfermetats del teixit conectiu com l'artritis reumatoidea,
-Probes de la funció pulmonar.
TRACTAMENT
A aquesta enfermetat no se li coneix ningún tractament curable. Ningún medicament ha demostrat que millori el pronóstic dels pacients amb aquesta enfermetat.
Per algunes persones, medicaments com els fàrmacs citotòxics els hi poden ajudar a reduir la inflamació.
Els estudis clínics continuats estan experimentant amb nous tractaments que han demostrat que ajuden a algunes persones amb fibrosis pulmonar idiopàtica.
L'oxígen pot arribar a ser necessari en pacients que tenen el nivell de la sang baix.
La rehabilitació pulmonar no ajuda a curar l'enfermetat, però pot ajudar a mantenir la capacitat per a l'ejercici ( la capacitat per fer ejercici sense dificultat respiratoria ).
Alguns pacients amb fibrosis pulmonar idiopàtica avançada poden necessitar un transplant de pulmó.
PRONÒSTIC
Alguns pacients poden millorar quant són tractats amb drogues citotòxiques, però en la majoria de les persones, l'enfermetat empitjora inclús amb el tractament. Aquest empitjorament pot ser lent o ràpid.
PREVENCIÓ
No fumar pot ajudar a prevenir aquesta enfermetat, però encara no es coneix ninguna forma de prevenir la seva causa.
Aquesta enfermetat fa que els pulmons cicatritzin i es tornin rígits.
Aquesta rigidesa pot arribar a que cada vegada sigui més difícil respirar. A algunes persones, l'enfermetat empitjora ràpidament ( en cuestió de mesos a uns quants anys ), però hi han altres persones que experimenten poc empitjorament de l'enfermetat amb el pas del temps.
A les persones entre 50 i 70 anys és més frequent trobar-lis aquesta enfermetat.
SÍMPTOMES
Els símptomes més frequents són:
-Dolor toràcic ( ocasionalment ),
-Tos ( aquesta tos sol ser seca ),
-Disminució de la tolèrancia a l'activitat,
PROBES I EXÀMENS
El doctor farà un exàmen físic i farà preguntes de la història clínica. També preguntarà al pacient si es fumador.
Els pacients amb fibrosis pulmonars idiopàtica fan sorolls respiratoris que no són molt normals anomenats crepitacions. Els pacients amb l'enfermetat avançada poden presentar coloració blava a la pell ( cianosis ) als voltants de la boca o a les ungles, ja que tenen insuficiencia d'oxígen.
L'exàment dels dits dels peus i de les mans poden presentar una grandaria anormal dels robells dels dits.
Els exàmens que ajuden a diagnosticar la fibrosis pulmonar idiopàtica són:
-Radiografia del tòrax,
-Biopsia pulmonar,
-Exàmens per enfermetats del teixit conectiu com l'artritis reumatoidea,
-Probes de la funció pulmonar.
TRACTAMENT
A aquesta enfermetat no se li coneix ningún tractament curable. Ningún medicament ha demostrat que millori el pronóstic dels pacients amb aquesta enfermetat.
Per algunes persones, medicaments com els fàrmacs citotòxics els hi poden ajudar a reduir la inflamació.
Els estudis clínics continuats estan experimentant amb nous tractaments que han demostrat que ajuden a algunes persones amb fibrosis pulmonar idiopàtica.
L'oxígen pot arribar a ser necessari en pacients que tenen el nivell de la sang baix.
La rehabilitació pulmonar no ajuda a curar l'enfermetat, però pot ajudar a mantenir la capacitat per a l'ejercici ( la capacitat per fer ejercici sense dificultat respiratoria ).
Alguns pacients amb fibrosis pulmonar idiopàtica avançada poden necessitar un transplant de pulmó.
PRONÒSTIC
Alguns pacients poden millorar quant són tractats amb drogues citotòxiques, però en la majoria de les persones, l'enfermetat empitjora inclús amb el tractament. Aquest empitjorament pot ser lent o ràpid.
PREVENCIÓ
No fumar pot ajudar a prevenir aquesta enfermetat, però encara no es coneix ninguna forma de prevenir la seva causa.
Bronquitis Cronica
La bronquitis crònica és una malaltia inflamatòria dels bronquis respiratoris associada amb exposició prolongada a irritants respiratoris no específics, incloent microorganismes i acompanyat per hipersecreción de moc i certes alteracions estructurals al bronqui.
Hi ha dos factors importants en la causa de la bronquitis crònica:
Irritació crònica per substàncies inhalades: El tabaquisme per si mateix produeix excés de secreció mucosa, alhora que perjudica la funció ciliar de l'epiteli respiratori, sent també causa de metaplasia escatosa i displàsia atípica.
Altres factors com a infeccions per bacteris, virus o fongs, així com contaminants ambientals de l'aire, incloent pol·lució industrial (per exemple, carbó, cereals i metal·lúrgica) són causes molt comunes i freqüents de bronquitis crònica. També s'ha assenyalat com a agents causants a altres formes de contaminació atmosfèrica, principalment al diòxid de sofre i al diòxid de nitrógeno.
Infeccions microbianes :es considera que la invasió microbiana ocorre només quan la irritació crònica i la secreció mucosa exesiva afecten les defenses normals. Però existeixen estudis en els quals els cultius bacterians han donat resultats no concluyentes.Els virus també contribueixen, en especial els del grup sincitial respiratori.
Sintomas:
És definit clínicament per la presència de tos que produeix expectoració durant almenys tres mesos a l'any per més de dos años.Pot presentar-se amb o sense sang i comporta en gairebé tots els casos no tractats a una insuficiència respiratòria, ademes de les extremitats, en particular els peus i cor pulmonale(insuficiència cardíaca dreta). La bronquitis crònica simple, aquella que cursa sense obstrucció no entraria en el concepte d'EPOC.
Diagnostic:
És la clínica que orientarà al metge en trobar-se davant d'un pacient amb edat superior als 40 anys amb una història de fumador important que presenti símptomes de tos crònica i expectoració, amb intervals d'aguditzacions i episodis de disnea.És important realitzar el diagnòstic diferencial amb la malaltia asmàtica, ja que això influirà decisivament en la teràpia a instal·lar
Hi ha dos factors importants en la causa de la bronquitis crònica:
Irritació crònica per substàncies inhalades: El tabaquisme per si mateix produeix excés de secreció mucosa, alhora que perjudica la funció ciliar de l'epiteli respiratori, sent també causa de metaplasia escatosa i displàsia atípica.
Altres factors com a infeccions per bacteris, virus o fongs, així com contaminants ambientals de l'aire, incloent pol·lució industrial (per exemple, carbó, cereals i metal·lúrgica) són causes molt comunes i freqüents de bronquitis crònica. També s'ha assenyalat com a agents causants a altres formes de contaminació atmosfèrica, principalment al diòxid de sofre i al diòxid de nitrógeno.
Infeccions microbianes :es considera que la invasió microbiana ocorre només quan la irritació crònica i la secreció mucosa exesiva afecten les defenses normals. Però existeixen estudis en els quals els cultius bacterians han donat resultats no concluyentes.Els virus també contribueixen, en especial els del grup sincitial respiratori.
Sintomas:
És definit clínicament per la presència de tos que produeix expectoració durant almenys tres mesos a l'any per més de dos años.Pot presentar-se amb o sense sang i comporta en gairebé tots els casos no tractats a una insuficiència respiratòria, ademes de les extremitats, en particular els peus i cor pulmonale(insuficiència cardíaca dreta). La bronquitis crònica simple, aquella que cursa sense obstrucció no entraria en el concepte d'EPOC.
Diagnostic:
És la clínica que orientarà al metge en trobar-se davant d'un pacient amb edat superior als 40 anys amb una història de fumador important que presenti símptomes de tos crònica i expectoració, amb intervals d'aguditzacions i episodis de disnea.És important realitzar el diagnòstic diferencial amb la malaltia asmàtica, ja que això influirà decisivament en la teràpia a instal·lar
Sarcoidosi
La sarcoisdosis és una enfermetat beningna de llarga duració, es caracteritza per la presència en els òrgans efectats, massas inflamatòries anormals (granulomas). Els granulomas són un conjunt organitzat i compacta de cèl·lules inmunològiques (com macrògags, linfòcits i cèl·lules gegants multinuclears).de causes desconegudes, la qual consisteix en una inflamació anormal dels gànglis linfàtics, els pulmons, el fetge, els ulls, la pell i els teixits.
La sarcoidosis pot ser aguda, subaguda o crònica.
Causes
Tot i que se'n desconeixen les causes podem deduir tres causes possibles d'aquesta malaltia: hipersensibilitat a factors ambientals, genètica i resposta inmunològica extrema a la infecció.
Símptomes
Molestia general, inquietudFebre
Dificultat oper respirar
Tos seca
Mal de cap
Pèrdua de pes
Diagnòstic
Per un bon diagnòstica de la sarcoidosis es necessari, com moltes altres malalties, excloure possibles enfermetats, sobretot infeccions i neumoconiosi (conjunt d'enfermetats produidas per l'inhalació de pols). Una radiografia de tòrax ens ajudaria a rebelar formacions de granulomes en els pulmons. La espirometria ens indica la capacidad pulmonar.Els gassos en la sang arterial pot mostrar una disminució d'oxigen a la sang, i per tant, la reducció de la capacitat respiratòria
Tractament
La sarcoidosis pot ser aguda, subaguda o crònica.
Causes
Tot i que se'n desconeixen les causes podem deduir tres causes possibles d'aquesta malaltia: hipersensibilitat a factors ambientals, genètica i resposta inmunològica extrema a la infecció.
Símptomes
Molestia general, inquietudFebre
Dificultat oper respirar
Tos seca
Mal de cap
Pèrdua de pes
Diagnòstic
Per un bon diagnòstica de la sarcoidosis es necessari, com moltes altres malalties, excloure possibles enfermetats, sobretot infeccions i neumoconiosi (conjunt d'enfermetats produidas per l'inhalació de pols). Una radiografia de tòrax ens ajudaria a rebelar formacions de granulomes en els pulmons. La espirometria ens indica la capacidad pulmonar.Els gassos en la sang arterial pot mostrar una disminució d'oxigen a la sang, i per tant, la reducció de la capacitat respiratòria
Tractament
Els símptomes de la sarcoidosis sovint es resolen gradualment sense tractament.
Els pacients que es troben greument afectats requereixen un tractament amb corticosteroides, una teràpia que pot durar un o dos anys. Alguns dels pacients més greument afectats poden requerir teràpia de per vida.
Algunes vegades, a més dels corticosteroides, s'utilitzen altres drogues com fàrmacs immunodepressor tals com el metotrexat, l'azatioprina i la ciclofosfamida. En molt rares ocasions, alguns individus requereixen un trasplantament d'òrgans.
Pronòstic
Els pacients que es troben greument afectats requereixen un tractament amb corticosteroides, una teràpia que pot durar un o dos anys. Alguns dels pacients més greument afectats poden requerir teràpia de per vida.
Algunes vegades, a més dels corticosteroides, s'utilitzen altres drogues com fàrmacs immunodepressor tals com el metotrexat, l'azatioprina i la ciclofosfamida. En molt rares ocasions, alguns individus requereixen un trasplantament d'òrgans.
Pronòstic
En moltes persones, la malaltia no és greu i es pot curar sense tractament. En un 30 a 50% dels casos, la malaltia es resol sense tractament en un període de 3 anys. Aproximadament el 20% dels individus que presenten compromís pulmonar desenvolupa dany pulmonar. La mort causada per la sarcoidosis és poc freqüènt.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)